201.

201. Perquè el perquè de tot plegat és transparent.

202. Perquè volem veure Julián Sáez en TDT (excel·lents programes d’eleccions)

203. Perquè quan parle d’InfoTV em diuen que no, que no veuen canals sudamericans.

204. Perquè en som més dels que ells volen i diuen (un precedent)

205. Perquè aluego direis que ne somos sinco o seis (un remake satíric celebrat amb moderació)

206. Perquè señor cabinista, estoy indignado (l’autèntic clàssic que va marcar el punt d’inflexió en la consignística festiva)

207. Perquè ja se’ns ocurriran 300 de nous, vull dir, ja se li ocurrirà a algú (Déu em guard)

208. Perquè qui siga lladre que siga valent (C)

209. Perquè hi ha jurisprudència faig valer el meu dret de manllevar-li unes cançons als mestres (OM, S-P, MMiP)

210. Perquè desconcertats, quan els llums s’apaguen i l’ illa de Wight recupere la falsa forma d’aparcament, no sabrem què fer: que si és prompte encara, que mira! per allà torna Álvaro; i algú suggerirà d’anar “d’oros i copes” ...

QUÈ ET SEMBLA, TOTI?

Què et sembla si sortint del bar simpàtic

ens llançàrem de cap, cap a les Rambles,

i ens deixàrem pel seu riu

com gossos amansits i sense puces.

Si ens confonem, i ens confortem amb tot

fins al límit del mar, i ens tornem peixos?

No per donar peixet,

tot el contrari:

per renunciar a ser uns peixopalos,

amb cartes que no lliguen

i sense roses.

De peix no ho hem provat. Sempre fent d'homes...

Seríem peix de passa, poques conyes!

O peix músic. Seríem. No estaríem.

Li podríem cantar al rei Neptú,

i festejar a més d'una sirena.

I transmutar. Sense dir-ho a ningú.

Tu deixes el bastó

i jo l'espasa,

i anem "d'oros i copes"

amb reis i asos

i dos cavalls per córrer

si el joc no és net.

211. Perquè res no és mesquí ni cap hora és isarda/ ni és fosca la ventura de la nit... allà ens abocarem tots: uns a festejar sirenes, altres que no lliguen; uns baratant oros per sopars, altres peixos i el de les roses que no hi falten, venent-les de tots els colors...

212. Perquè el temps passa volant , tornant a casa o allà on vullguen arreplegar-nos ens creuarem amb [...]

La gent que es lleva
quan encara és de nit
ignora que el món recomença
cada matí
per la seua virtut,
que el sofriment
l’agermana amb milers d’homes
d’arreu del món
i que el seu gest
d’embolicar-se la bufanda,
o bé d’encendre la primera
cigarreta del dia,
forma part d’algun ritu solemníssim
que vivifica la sempre remota
possibilitat d’establir la pau
entre els homes de bona voluntat.