- “Dos termòmetres de paper mesuren l’èxit o el fracàs; el ressò mediàtic, la negació, la solvència, l’adaptació als nous temps. La capacitat d’homologació d’una literatura.
Dos categories: ficció i no ficció, i a sota, en columnes paral·leles: dos llistats en funció de les vendes. Poc o molt, això ocorre a totes les llibreries del món...”
Dos categories: ficció i no ficció, i a sota, en columnes paral·leles: dos llistats en funció de les vendes. Poc o molt, això ocorre a totes les llibreries del món...”
- “Bé, potser no a totes...”
Fou fàcil localitzar Miquel i Campillo quan, amb cosset folklòric bavarès, aparegueren a la principal zona de lectura i descans. “No em convenç la mètrica: a ta mare l’he vista en el barranc del l’assut, es fa etern en alemany!”, insistia Miquel Gil que, arrossegant els peus i amb el cap cot, els acompanyava amb una guitarra.
No vaig ser l’únic que els va veure.
Un agut crit d’Olocau més tard ens aplegàvem al voltant de l’estant Bòrik. Nosaltres i centenars de persones més que hi passaven, entre alarmades i desconcertades pel timbre de la crida; així com un grup d’operacions especials de l’exèrcit alemany i Diego, que venia de shopping.
L’eficiència de Mer en l’organització d’escamots sabonaires i les dots diplomàtiques de Diego (hores més tard, entre visques i aclamacions de la concurrència, aterraria davant Keepers amb l'helicòpter presidencial) contribuïren a apaivagar els ànims.
Fou fàcil localitzar Miquel i Campillo quan, amb cosset folklòric bavarès, aparegueren a la principal zona de lectura i descans. “No em convenç la mètrica: a ta mare l’he vista en el barranc del l’assut, es fa etern en alemany!”, insistia Miquel Gil que, arrossegant els peus i amb el cap cot, els acompanyava amb una guitarra.
No vaig ser l’únic que els va veure.
Un agut crit d’Olocau més tard ens aplegàvem al voltant de l’estant Bòrik. Nosaltres i centenars de persones més que hi passaven, entre alarmades i desconcertades pel timbre de la crida; així com un grup d’operacions especials de l’exèrcit alemany i Diego, que venia de shopping.
L’eficiència de Mer en l’organització d’escamots sabonaires i les dots diplomàtiques de Diego (hores més tard, entre visques i aclamacions de la concurrència, aterraria davant Keepers amb l'helicòpter presidencial) contribuïren a apaivagar els ànims.
Acabada la Fira, l’organització reconeixeria que fou un dels happennings més celebrats. De fet, si no haguera estat pel trist incident protagonitzat per Günter Grass, s’haguera repetit en properes edicions.
Podeu trobar-lo al youtube: L’escriptor rep, impassible, amb una mà un prestigiós guardó; mentre amb l’altra, continua regirant la pasta amb un pal de granera. “No s’havia fabricat sabó amb tanta cura des de la Segona Guerra Mundial”, afirmava amb veu tremolosa un editor jubilat que assistí a l’acte d’entrega.
I és que els alemanys són molt susceptibles amb segons quines coses de la higiene.
Enmig d’aquell ambient de relativa distensió; raonant amb Jürgen Boos, el director de la Fira de Frankfurt, una cosa portà a l’altra: “... en realitat, a Sueca tenim tres categories de llibres; si bé les dos primeres són intercanviables o fins i tot negligibles per arbitràries, la tercera és irrenunciable: els llibres ficticis. De fet, el primer que tenim documentat a les biblioteques suecanes data del segle XIX i és considerat per crítica i públic com una de les obres mestres de la literatura fictícia...”.
Boos no em deixà anar fins que vaig prometre que li faria arribar tota la documentació al meu abast.
D’això ja fa més d’una setmana. Ara, a casa, tinc entre mans el primer llibre on vaig tenir notícia d’aquesta literatura submergida. Abans d’empaquetar-lo no he pogut estar-me de convidar-vos a fer un tast.
Es tracta de l’ edició de 1996 de Un ensayo fet en regla o Qui no té la vespra, no té la festa de Josep Bernat i Baldoví: Pera representarse en lo teatro de Sueca per una compañía de afisionats en lo día 7 de Setembre del añ 1845.
S’hi respecta portada i tipografia original i compta amb una brillant introducció a càrrec de Fermí Cortés. Es transcriu la presentació, la nit de la seua posada en escena el 30 de desembre de 1979, al Teatre “La Paz”, on se li retia homenatge a Bernat i Baldoví. Un per un, repassa els principals personatges que apareixeran al sainet. Poca broma: Aracil, un avantpassat de Vicent Lluís Aracil; o Moradanga, inventor de la carxofa de Silla. Però és en la referència a l’advocat Blasco on volia detindre’m. Per la meua part, acabe l’epíleg i cedisc la paraula a Cortés. Un ratet de solfa, y capa-munt el teló:
[...] L’advocat Blasco era un germà de Mossèn Blasco, un capellà, el pobre, que abandonat per l’Esperit Sant, no li sobraven dots oratòries. En el text de la comèdia es recorden les dificultats que tingué en un cèlebre sermó de Sant Pere. Era un tímid i fou, en certa ocasió, conjuminat per a fer, a l’Ermita dels Sants de la Pedra, el sermó de la Festa. Començada la missa, en sentir cantar l’epístola, li entrà un terror pànic i pegà a fugir a peu cap a Sueca, corrent desalenat la senda dels Borroners.
Bernat i Baldoví l’eternitzà , en definitiva assignant-li la paternitat d’unes institucions oratòries en el llom dels llibres simulats del seu moble de biblioteca, que avui es conserva en la sala de les passes perdudes de la nostra Casa de la Vila.
I al pas de la processó van essent anomenats altres personatges de la vida quotidiana d’aquell temps: Badia, autor fantàstic d’una Gramàtica Parda, company de Mossen Blasco en l’esmentada biblioteca [...]
