dimecres, d’octubre 24, 2007
Sollana 1932: La insurrecció (2)
Enric Pedro Girona era un obrer de camp, casat i amb tres fills menuts, portava molts dies sense treball. Durant la reunió del comitè de direcció de la CNT on es discutien les aplicacions dels canvis organitzatius aprovats al Congrés de juny de 1931 de la Confederació, sorgí la proposta d’insurrecció de manera col·lateral i fou presentada per un militant que residia casualment al municipi... (Si voleu continuar llegint, podeu fer-ho a la projecció insurgent del bloc, punxant ací)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comentaris:
No anirà açò d´uns disturbis que hi pasaren a Sollana farà uns 75 anys i en la que la penya es va distraure fent tir al capellà?. Perquè si és així, vulguen disfraçar-ho com vulguen disfraçar-ho, no deixen de ser disturbis pareguts a "kale borroka" però de fa vuitanta anys, independentment del romanticisme literari que la gent vulga ficar-li. Per a la meua opinió, ensalçar d´aquesta manera una societat tan inestable com era la d´aquella època és tan gran barbaritat com la d´intentar justificar el colp d´estat que esdevingué en una guerra...però en fi sols són opinions d´una persona que presumirà tota la vida d´haver viscut en democràcia, i que pensa en que el pasat i la història sols serveix per a que el ser humà no cometisca els errors pasats del mateix modus en que puga predir els errors futur per tambè evitar-los.
Saps què passa? Que eixe corol·lari el comparteixen tots; de dretes i d'esquerres, nacionals i cosmopolites provincians, peixcaters i carnissers, zapateros i rajoys, bushos i binlàdens: "el poble que no aprén dels seus errors està condemnat a repetir-los". Ala colló! Doncs si tots ho tenen tan clar, aleshores el que no entén res sóc jo; perquè la tendència a fer el mateix no canvia.
Molts corol·laris se'ns activen com plug-ins en escoltar determinades paraules i automàticament, en executar-se, ens resolen un problema que ni tan sols havíem tingut temps de plantejar-nos. Ara se'n parla molt de "memoria histórica" i del "espíritu de la transición". I tot són plug-ins plenant la pantalla. Tants que ja no recordes ni què havies començat a indagar. Jo els he desactivats tots i he començat pel començament: cercant democràcia a l’etimològic de Coromines. Ni salut ni república, ni vivaespanyes ni ferraris ni mclarens ni el calb de telecinco: Democràcia i Coromines.
No cambies de tema...si tu creus que no estàs en un estat democràtic o que eixa democràcia perilla...denuncia-ho, però no ho fages recordant uns esdeveniments que de democràtics tenen lo mateix que jo de gay.
Els fets no poden ser o deixar de ser democràtics per ells mateixos; ho són els estats (i les actituds, si vols). I en 1932 hi havia un estat democràtic. Un estat democràtic dels anys trenta, clar.
Com en tota Europa, les tensions socials es manifestaren de diferents maneres i la revolució en va ser una. La democràcia que tenim a Europa incorpora amb naturalitat molts dels avenços que s'hi aconseguiren (salaris mínims, limitació de les jornades laborals, sufragi universal, etc..).
Descontextualitzar-la és caure en un anacronisme interessat.
I si fou inestable aquell estat democràtic i no volguérem "caure en els mateixos errors" jo em centraria en les dificultats que tingué a partir d'un anàlisi dels fets, del context i dels protagonistes i no d'un discurs maniqueu que identifica república amb inestabilitat i cremes de convents; mentre que al altre costat et deixa amb "25 años de paz", la seua seqüela "25 de monarquía parlamantaria constitucional" i una alienadora i ensucrada visió de la història de l'últim segle que ben bé representa "cuentamé", (a títol anecdòtic).
Jo supose que un fet esdevé o és determinat per una actitud, al menys tratant-se de fets provocats pel ser humà.
L´unic anacronisme que hi vec és el fet d´intentar recordar un fet insignificant, amb cert punt de barbarie "contextualitzada", es clar...les convulsions que hi havien a aquella época són arrastrades desde fea 50 ó 75 anys, fruit del contexte històric en el que s´estava. No cal assenyalar que en aquell període de temps no sols hi hagué república.
De totes maneres, si vols recordar aquest capítol com a una mena de eina per arribar a totes les aventatges que hi gaudim amb el concepte de democràcia val, però han hiagut altres paisos europeus que han arribat al mateix estatus sense tindre revoltes (ni militars ni populars) de ningún tipus, o almenys no han tingut convulsions socials tan animals com per a acabar tots a bofetades... independent del tipus de democràcia en el que estàn actualment (monarquia, republica, etc.).
Queda clar.
La democràcia no està en perill. Cal ser molt ingenu per pensar això només a partir les accions de quatre botelloneros (crema de fotografies reials, peticions de república, etc.)
potrebo, da preverijo:)
Publica un comentari a l'entrada